Arxiu mensual: gener de 2014

La importància de les vacunes i les desparasitacions

Publicat a D'interès, Enfermetats freqüents el dia .

vacunes i desparasitacions

 

Conviure amb una mascota és una experiència molt bonica i enriquidora per a tots els membres de la família, de ben segur que es converteixen en el nostres millors amics. La millor manera de que l’animal estigui sa i el nostre entorn també estigui protegit és deixar que el nostre veterinari de confiança ens aconselli sobre quines són les cures que ha de rebre la nostra mascota.

 

La vacunació és molt important per a protegir el nostre animal des de les primeres etapes de vida. En el cadells, les vacunes ens protegeixen de malalties com el brom (Moquillo), la parvovirosis o la leptospirosi canina entre d’altres.

La primera vacuna es subministra a partir de les 6 setmanes d’edat seguit de dues revacunacions. Posteriorment, es revacunarà anualment per garantir la protecció adequada enfront aquests patògens.

 

La desparasitació interna és molt important donat que és impossible impedir que l’animal entri en contacte amb aquests paràsits, ja que els “cucs” es troben a tot arreu i l’animal pot semblar sa per fora però estar infectat per dins, a més a més, aquests paràsits poden afectar a persones i ocasionar malalties en nens i persones inmunodeprimides.

Aquesta desparasitació s’ha de fer cada dos setmanes des de que el cadell té dues setmanes d’ edat i fins que faci dues setmanes que s’ha separat de la mare. Posteriorment, es desparasitarà mensualment fins que el cadell tingui 6 mesos i desprès cada 3 mesos durant tota la seva vida.

 

La desparasitació externa és important sobretot quan l’animal comença a sortir a l’exterior, que és quan és més propens a agafar paràsits com puçes, paparres o són succebtibles a rebre picades de mosquits que poden causar malalties greus. Hem d’intentar protegir al cadell utilitzant productes adequats per la seva edat i pes i que no siguin tòxics.

 

Un tema important a tenir en compte és la necessitat de que si l’animal es perd pugui ser identificar ràpidament mitjançant el microxip i la placa identificativa, i també les revisions semestrals en aquells animals que tinguin més de 7 anys, ja que així es diagnosticaran de forma precoç les malalties pròpies de gossos d’edat avançada i es podrà establir un bon tractament per tal de poder gaudir de la nostra mascota durant molt de temps.



Etiquetat amb , , , , , , ,

Els abscessos aurals en tortugues

Publicat a Animals exòtics, Enfermetats freqüents el dia .

Els abscessos en el sistema auditiu són molt comuns, tant en tortugues d’aigua com en tortugues terrestres, i les causes poden ser molt variades. Es necessita un diagnòstic veterinari i un tractament mitjançant cirurgia per poder resoldre el problema.

 

 

Què és un abscés aural?

Els abscessos absceso auralen rèptils es comporten de manera ben diferent a com ho fan la majoria dels mamífers donat que l’activitat d’algunes cèl·lules que intervenen per combatre les infeccions són ben diferents entre ordres. Així doncs els abscessos en tortugues tenen una consistència dura que fa que els antibiòtics penetrin menys en el teixit infectat i que les infeccions siguin difícils de tractar mèdicament i requereixin de cirurgia.

 

Què causa abscessos auditives?

Nivells baixos de vitamina A en la dieta poden conduir a anormalitats en la mucosa de l’orella mitjana, així com problemes de la pell, conjuntiva, parpelles, i fins i tot el tracte respiratori. Quan l’orella mitjana està danyada, a continuació, els bacteris envaeixen la zona causant la infecció.

 

Com pot tractar el veterinari aquest problema?

Les tortugues amb abscessos sovint estan dèbils o tenen malalties concurrents. El veterinari haurà de donar suport en forma de calor, fluids, electròlits i nutrició per a reforçar el sistema immunitari de la tortuga. Depenen de l’estat de l’animal i la causa, es podrà administrar antibiòtics, analgèsics i vitamines.

Sovint l’examen físic de l’animal és suficient com per orientar el diagnòstic d’abscés aural, no obstant, hi ha altres proves diagnòstiques que són necessàries de realitzar per tal de donar un diagnòstic definitiu i, per tant, poder establir el tractament més adequat.

 

Algunes de les proves que es poden incloure són:

• Cultiu per determinar la millor elecció de l’antibiòtic.

• Citologia, o l’examen d’una mostra de l’oïda en un portaobjectes, per identificar el tipus de bacteri involucrat.

• Anàlisi de sang per buscar signes de malaltia sistèmica.

• Radiografies per detectar una infecció òsea. Per desgràcia, la presència d’infecció dels ossos significa que la malaltia serà molt més difícil de resoldre.

 

El tractament per resoldre un abscés aural en tortugues és la cirurgia i eliminació de tots els detritus que formen l’abscés.

Si l’àrea d’incisió cicatritza ràpidament és probable que l’abscés es torni a formar, per tant, hem d’afavorir una cicatrització lenta mitjançant l’ús d’apòsits que el seu veterinari li recomanarà.

 

És important que per a la correcta curació del procés, la tortuga es trobi en les condicions ambientals adequades i la seva dieta sigui la recomanada.

  • Dieta: La tortuga ha de menjar tot tipus de fulla verda així com aliments rics en beta-carotens.

  • La temperatura s’ha de mantenir dins del rang òptim per a cada espècie

  • En les tortugues d’aigua és important que l’aigua es canviï sovint. Els bacteris que infecten l’oïda sovint s’ingereixen en l’aigua bruta. Aquests bacteris entren dins l’orella a través de la trompa d’Eustaqui, un tub que connecta l’oïda amb la boca.

Afortunadament la majoria de les tortugues amb abscessos aurals responen bé al tractament quirúrgic i es curen completament. Els abscessos poden recórrer quan no s’aborden els problemes subjacents de maneig, com la temperatura o la dieta.



Etiquetat amb , , , , , ,

L’otitis

Publicat a D'interès, Enfermetats freqüents el dia .

Una malaltia molt freqüent en les nostres mascotes, és l’otitis. Aquesta malaltia els  hi provoca molèsties, picors i dolor constant.

 

Alguns dels signes clínics que ens pot indicar que la nostra mascota té otitis són:

- Decantar el cap

- Sacsejar permanentment el cap

- Gratar les orelles amb les extremitats

 

L’otitis és una inflamació del conducte auditiu i segons la localització de l’afecció s’anomena otitis externa, mitjana o interna. En la majoria dels casos presenten una secreció que pot ser de diferents colors: verd, negre, marró, blanca, groga o vermellosa.

Quan hi ha inflamació, el conducte auditiu s’estreny i això pot produir el sobrecreixement de bacteris o de llevats. Si no es tracten a temps fins i tot poden perdre l’audició.

Hi ha tres tipus d’otitis: bacteriana, per fongs i per àcars.

 

L’otitis externa és molt comú tant en gossos com en gats i els factors que la poden provocar són: paràsits, cossos estranys (espigues, sorra), malalties al·lèrgiques, desordres de la queratinització i malalties autoimmunes.

 

Hi ha gossos més propensos que altres a desenvolupar otitis. Els gossos tipus “caniche o cocker” tenen molt pèl dins les orelles i això es converteix en un focus d’infecció sobretot si no hi ha un bon assecat després del bany.

Tant els gossos d’orelles aixecades, com els gossos d’orelles caigudes poden desenvolupar aquesta malaltia. Els d’orelles aixecades solen afectar-se per àcars mentre que els d’orelles caigudes, més freqüentment, s’afecten per bacteris o fongs.

 

La millor manera de prevenir l’otitis és realitzar setmanalment la neteja de les orelles amb un producte adequat tal com indica el seu veterinari. En cas que el seu animal pateixi otitis, és important determinar de quin tipus d’otitis es tracta observant al microscopi una mostra de secreció i aplicar el tractament adequat. És important no donar antibiòtic per propi compte i cal acabar la pauta de tractament,  ja que si no estem predisposant a l’aparició de resistències.



Etiquetat amb , , , , ,

Maneig bàsic dels eriçons

Publicat a Animals exòtics, Nutrició i alimentació el dia .

Eriçó veterinariL’eriçó pigmeu africà ( Atelerix albiventris ), és originari del centre d’Àfrica. Els eriçons són animals crepusculars (actius a l’alba i al capvespre) que passen gran part de les seves hores de son durant el dia. El seu cap i dorç està cobert per espines i la resta de cos és de pell gruixuda amb una capa densa de pel.

La mitjana de vida de l’eriçó pigmeu africà varia entre 5-8 anys.

 

DIETA

Eriçons africans són mamífers insectívors molt propensos a l’obesitat en captivitat.

La seva dieta s’ha de basar en pinso per eriçons (Beaphar, Verserelaga o Zuprem) de 2-3 cullerades al dia, fruita i verdura barrejades i insectes (grills, cucs de la farina, cus de terra). A causa de la seva naturalesa crepuscular, els eriçons solen alimentar-se durant la nit. És important que tinguin aigua fresca sempre disponible en un abeurador o en un recipient de ceràmica.

 

ALLOTJAMENT

És recomanable proporcionar un espai mínim de 40x60cm. És important que el terra de la gabia sigui de plàstic per facilitar la neteja i s’hauria d’evitar que la reixa fos de fil ferro ja que tenen tendència a escalar i les seves ungles podrien quedar atrapades. El més pràctic per utilizar com a substracte seria paper premsat o, fins i tot, paper de cuina. És important no utilizar material de fusta (serradures) donat que no absorbeixen els excrements i podria predisposar a l’aparició d’infeccions.

És important que la gàbia estigui ubicada en un lloc que no hi hagin corrents d’aire i que disposi de llum solar directa. La temperatura òptima en la que viuen els eriçons és entre 18-27graus.

És necessari proporcionar un amagatall per a l’animal. Això pot ser tan simple com un tros de 4 polzades (10 cm) de tub de PVC o d’una vella capsa de sabates amb un forat en un extrem. Torneu a col·locar caixes de cartró cada 2-3 setmanes.

 

Manipulació / Comportament

Eriçó bolaEls eriçons s’espanten amb facilitat, no obstant, poden ser agafats i poc a poc domesticats quan es va amb cura i paciència.

• Comenceu per mirar i escoltar a la vostra mascota. Els eriçons poden piar , xiular i emetre sons que generalment indiquen que l’eriçó se sent segur i contingut. Un esbufec ​​o xiulet fort indica que l’animal està espantat o agreujat .

• El llenguatge corporal també pot ser usat per avaluar l’eriçó. Quan s’espanten, els eriçons es fan una pilota amb les seves espines erectes per protegir la cara i el ventre suau i vulnerable. La majoria dels eriçons es descargolen lentament

després d’uns pocs minuts. Si només les espines al cap són erectes, això en general vol dir que l’eriçó és cautelós i incert. Quan les espines queden planes sobre el cos, l’eriçó està tranquil i còmode.

Hi ha més de 5.000 espines en tot l’eriçó. Els eriçons joves llençaran les seves espines al voltant dels 2 a 6 mesos d’edat. Durant aquest període d’abocament, l’eriçó pot xiular, rodar en una bola durant llargs períodes de temps, o mostrar una falta de gana.


“Anting”
és un comportament normal que desenvolupen quan un eriçó s’enfronta a un nou objecte o l’olor en el seu entorn. L’eriçó lleparà el nou objecte en diverses ocasions fins que comenci a babejar. Aquest comportament pot durar minuts o fins a una hora.



Etiquetat amb , , , , , , ,

L’arribada d’una criatura a casa

Publicat a D'interès el dia .

Nadó y gossetL’arribada d’una criatura sempre representa un canvi en les vides dels membres de la família, i les nostres mascotes, com part de la família que són també o experimenten com un canvi al qual s’han d’adaptar.

Així com ens preparem nosaltres i preparem la casa i l’entorn per l’arribada del bebè, és necessari que preparem a l’animal amb uns senzills consells per tal de que l’adaptació sigui satisfactòria.

Un cop el nadó estigui a la llar, els nostres horaris i costums seran molt diferents a com eren abans. Hem de preveure aquests canvis per tal de començar-los a estipular amb anterioritat amb la nostra mascota. Per exemple, haurem d’adaptar els horaris de menjar i de passejos a unes hores que puguem realitzar-les quan la criatura estigui a casa.

Penseu en la possibilitat que hagueu de sortir a passejar al gos amb el carret i per tant si l’animal tira, això dificulti molt el passeig. Hi han collars especials que permeten que el gos no tiri d’una manera fàcil i sobretot no dolorosa. Consulteu al veterinari.

Estipularem uns horaris (5-10 minuts dos cops al dia) que estaran reservats íntegrament a l’animal. Hauria de ser sempre a la mateixa hora per acostumar a la mascota abans del naixement. Durant aquests minuts aprofitarem per pentinar, acariciar, jugar, etc..

Acostumeu al gos/gat a les coses del nadó com ara entrar a l’habitació, olorar la roba, els bolquers, etc. Si agafa alguna cosa del nen és important corretgir-lo amb un “NO” i sobretot que no ho prengui com una joguina, és a dir, no estimular al joc de tira-porta. Si prèviament l’animal és capaç de complir les ordres bàsiques, tindrem molt guanyat, per això és tant important una correcta educació des de cadellet.

És important que el gos no pugi al llit o bressol del nen i acostumar-lo a la presencia d’aquests mobles permetrà detectar quins comportaments són no desitjats i podrem corregir-lo.

Si el gos té joguines de peluix o de goma que poden ser similars a les del nen, és possible que no pugui distingir entre quines son les seves joguines i quines són les de la criatura. És possible que quan el nen tingui uns mesos intenti prendre les joguines de la boca del gos o el gos de les mans del nen i és en aquest moment quan pot sorgir conflicte. Per tant, seria interessant acostumar al gos a joguines que siguin diferents a les del nadó. També seria molt útil ensenyar amb anterioritat al gos l’ordre “deixa” mitjançant premis, d’aquesta manera entendrà que davant d’aquesta ordre, ha de deixar aquella joguina.

En el moment de naixement del nen, és molt important que durant l’estada a l’hospital, la persona encarregada de cuidar al gos, porti roba del nen usada i li doni a olorar, d’aquesta manera quan tota la família estigui a casa, el gos reconeixerà l’olor del nen.

Quan el bebè arribi a casa, el gos tindrà moltes ganes de saludar, sobretot a la mare que farà dies que no veu. Es en aquest moment quan un cop el gos s’hagi calmat, la mare dediqui uns moments a saludar al gos. Un cop tot s’hagi calmat, és el moment de presentar el nen a la mascota. En el moment de les presentacions, quan el gos s’atansa al nen, sempre sota vigilància, és important que es reforci positivament amb llaminadures aquells comportaments satisfactoris. Acariciarem en tot moment al gos per transmetre tranquil·litat. Si el gos es mostra tímid o bé amb por davant el nou membre de la família, no l’obligui a atansar-se, doni-li el seu temps, i premiï cada pas que dongui per atansar-se al bebè.

Fins que tinguem la confiança de que no es pot produir cap accident, tota interacció de l’animal amb el nen serà supervisada per un adult.

És important que quan el nen tingui uns mesos, li ensenyem a tractar al gos. El nen ha de respectar l’espai del gos i els seus moments de descans.

S’haurà de tenir especial compte amb aquells gossos geriàtrics que poden patir de dolor crònic ja que una empenta o caiguda els hi pot suposar dolor i això pot portar a reaccionar de forma negativa.

S’ha d’anar en compte si el nen és molt actiu o brusc, ensenyi al nen a tractar al gos amb delicadesa i amabilitat.

Per qualsevol pregunta no dubti en contactar amb el seu veterinari que li assessorarà sobre quina és la millor manera d’enfocar l’arribada d’un bebè quan es tenen animals a la llar i fer d’això un motiu de felicitat per a tots els membres de la família.



Etiquetat amb , ,